Els pírcings, els tatuatges exagerats i les cadenes d’or desmesurades ja són l’estètica d’una bona part de la joventut espanyola de dretes. Hauria d’haver fet una foto perquè ja sé que no s’ho creurà ningú, així escrit, però us ben prometo que va de veres. Ho he pogut comprovar amb gran sorpresa aquest cap de setmana, que l’he passat a Toledo fent d’oient de la convenció que commemorava el trenta aniversari de les Nuevas Generaciones del Partido Popular. Entre el jovent del PP segueix existint el look clàssic, carn de tòpic, de membres de famílies de l’alta burgesia de l’Estat, però de tot el que he vist i he escoltat a Toledo em quedo amb la percepció que, a nivell espanyol, la dreta li està guanyant terreny a l’esquerra on més mal li pot fer: entre els descamisaos, que deia Alfonso Guerra. I, precisament, sobretot a Andalusia, terra del genial polític socialista.
La convenció s’ha tancat amb visques a Espanya i el crit prou antic del “sí, sí, sí, el cambio ya está aquí”. Òbviament, la concurrència es referia a la voluntat de canviar de color el govern de l’Estat, però el fet més remarcable és que el canvi, efectivament, ja és a tocar; un canvi que s’emmarca en el creixement social del PP en territoris antigament hostils i sectors de la població on semblava que mai hi podria tenir accés. Al tema territorial s’hi ha referit Mariano Rajoy en el seu discurs de clausura afirmant que temps enrere ningú creia que el PP tindria la força i l’amplíssim suport social que té a València o a Madrid. Ho ha aprofitat per fer una projecció semblant per a Andalusia, Extremadura o Castella - La Manxa. Sona atrevit, però a tenor de les enquestes i del que jo he viscut aquests dies a Toledo convivint amb centenars de militants joves del PP de tot Espanya, aquesta possible realitat potser no està tan lluny. Principalment, perquè de descamisaos sempre n’hi haurà un munt, i si aconsegueixes que estiguin amb tu, és clar, no estaran amb els altres. Teoria política bàsica.
Entenc que els estrategs del PSOE coneixen aquesta tendència i miren de trobar-hi solució ideologitzant l’actualitat política i posant l’accent en temàtiques socials com l’avortament o la memòria històrica. Amb tot, molt em temo que el pas del temps ja està apagant qualsevol intent de seguir assenyalant la dreta espanyola com el que cada cop és en menor mesura: famílies de pela llarga hereves naturals d’un franquisme que tots els nascuts ben entrada la democràcia ens sona a passat pur, a història no viscuda. És qüestió de temps, perquè la imatge ja existeix i a mi se m’ha quedat gravada en la ment: al planter del PP ja hi ha tants pírcings i tatuatges com colls de camisa i cocodrils. I això, és clar, és molt simptomàtic. A Europa aquesta evolució ja s’ha tancat a força països i per això, entre un munt d’altres paràmetres, hi governa la dreta molt majoritàriament.
“El partido está cambiando y, aunque a mi no me convenza la imagen de esta gente, sólo con ellos podremos hacer de España un país de derechas para siempre”. Amb to solemne i certa resignació, això és el que m’ha deixat anar un militant de carnet i camisa cara al veure la desfilada dels nous joves populars. He somrigut fent-li que sí amb el cap. De fons, parlava Rajoy, a qui l’hi han fet de teloners uns poc entusiastes Uriarte i De Cospedal. El mateix militant m’ha dit, passats uns minuts: “estoy cansado de oír a los míos decir siempre lo mismo”. Li he tornat a somriure. Entre passadissos, càrrecs i més càrrecs de riure jugant a fer-se el milhomes per deixar clar que tenen els colzes afilats com tots els companys que han arribat a dalt de la piràmide. Això sí, i que consti en acta, no m’ha semblat escoltar cap Obama en potència dissertant als peus del majestuós Alcázar...
0 comments:
Post a Comment