Un gol a l'últim minut

Tinc una cosina que es diu Carola i que si jugués a futbol i fos un home, ens retiraria a tots els Salvatella. Però té la sort –sí, he dit la sort- d’haver nascut a Terrassa i estimar-se el hockey herba. Aquests dies és amb el seu equip aquí, a Madrid, jugant el campionat d’Espanya juvenil de la modalitat germana, el hockey sala. I aquest vespre l’ha feta grossa. Ha clavat un gol a l’últim minut per empatar una semifinal contra l’etern rival, l’Atlètic de Terrassa, que ja tenia un peu i mig a la gran final. Ha estat un moment màgic, d’aquells que et reconcilien amb l’esport, amb les coses que ens passen a la vida. Després, la sort hi ha fet la resta en la tanda de penals des del punt fatídic de desempat.

No han jugat bé. L’Egara porta segurament el millor equip de la competició, però no han estat gens fines. S’han posat per davant, però l’Atlètic ha remuntat fins a ofegar totes les vies de creativitat de les nostres. La Cristina, també cosina meva i l’estic amb més habilitat que ha lluït mai algú de la meva sang, no ha pogut brillar com de costum. Tampoc les altres jugadores de referència. Tot, per arribar a la situació límit de mancar segons pel final del partit i estar fora de la lluita pel títol. Però no estava tot dit, perquè la tenacitat sempre té la capacitat de reescriure la història.

Amb la Carola sempre m’hi he identificat d’una manera absoluta. M’agrada molt l’esport, i, per tant, aquells jugadors que són capaços d’embellir-lo fins a l’extrem, però no puc evitar sentir una devoció enorme per esportistes com la Carola. Per jugadors que fan de l’esforç la seva principal virtut per ser millors en tots els aspectes del joc. Aquell tipus de persona que, també en la vida, no coneix el desmai, no casa amb el conformisme, i acaben sent claus per a qualsevol èxit d’un conjunt. Així, amb aquest tarannà fet missatge d’esperança, ha rematat una bola difícil, després d’un rebot absurd, per enviar-la a la xarxa quan tot estava perdut. He mirat al marcador i m’ha sortit un somriure ben ample. El relat de les grans batalles, el resultat triomfant del simulacre bèl·lic que és tot partit jugat a imposar-nos als altres.

Ha estat un gol més. Un més dels centenars i centenars que la Carola ha fet vestint la camisa de l’Egara o de les diferents seleccions. Però ha portat el seu segell de contundència i il·lusió com potser cap altre. I ha estat un acte de justícia esportiva. Perquè sense fer un partit rodó, com de costum no ha deixat de córrer tots els metres que l’equip li demanava, de lluitar totes les boles que la situació requeria, de mossegar –sempre i en tot cas- els rivals amb noblesa però amb fam de victòria. Baló d’oxigen per un equip que, reconeixent-se a si mateix com a favorit, es veia ja apartat de poder conquerir la glòria. L’anònima glòria d’un equip de noies adolescents de Terrassa que, com tants d’altres esportistes amateurs, són molt més esport que el que tu i jo, amic lector, ens empassem cada dos per tres com a espectacle de masses. I no sóc l’únic que ho penso.

Demà juguen la final contra unes canàries que de debò que semblen d’últim any de carrera, amb uns cossos enrevoltats de dones més que fetes. Una cosa semblant al que passa amb els nens africans del futbol de base. Bé, aquest és l’últim escull en el camí d’un campionat més per un dels millors clubs de hockey de la meva terra. Segurament, demà hi haurà més colzes i joc subterrani que hockey, però tenim la fórmula per a la victòria. En sé d’una que no deixarà de creure en el triomf fins a l’últim segon. Avui ho ha demostrat, mentre jo em reconciliava per un moment amb l’esport que un dia vaig deixar per aquelles coses de l’atzar i els fantasmes de la salut. Per això, entenc que sóc tots els gols d'últim minut que farà la Carola a la seva vida. I així, per moments, sóc feliç. Plenament feliç.