És una idea que havia existit sempre: més enllà de les contradiccions sentimentals pel que fa a pàtries, el PSC sap gestionar. Aquest concepte ha estat present molts anys en la societat i la política catalanes i només ara, després dels dos tripartits, comença a trontollar. Fou un mèrit del PSC crear-lo i donar-li adob, i també ha estat culpa dels socialistes catalans el fet que ja poca gent se’l cregui sense dubtar-ne. Va néixer de la capacitat per comunicar amb encert els èxits de la gestió duta a terme gairebé en forma de monopoli als principals ajuntaments de Catalunya. Aquell cinturó roig que, als 80 i 90, multiplicava població i serveis governats en immensa majoria per alcaldies del PSC (sector estatalista). Allí i aleshores va néixer aquest mite i encara avui hi perviu, poc o molt.
Lluny de voler entrar a debatre sobre l’eix nacional en la pre-campanya de les eleccions catalanes, a la seu de Nicaragua se li ha acudit tirar d’aquest recurs. Mai han sabut què fer-ne de la barretina, així que em sembla una excel·lent tria. M’ho sembla sobretot si la intenció és bàsica: mirar de salvaguardar el màxim possible a Montilla i les sigles del partit de la fatiga (conseller Maragall dixit) que el poble mostra per la fallida fórmula tripartida. O sigui, posar dues fotos a la ment de l’elector: el tripartit ha fracassat, sí, però no ha estat pas per culpa del seu partit gran. “El partit, recorda, votant, que tan bé ha governat i segueix governant la teva mitjana o gran ciutat”.
Amb tot, el problema pot arribar pel mateix lloc que sempre: la imatge de Montilla ja no és tan sinònima de seriositat i gestió, sinó més aviat de limitació de capacitats i d’ínfim lideratge per encapçalar un país que haurà de recuperar-se de la crisi en la propera legislatura. I el drama pel PSC pot donar-se en el cas que al ciutadà se li acudeixi girar les dues fotos del seu missatge per extreure’n una altra conclusió: Montilla i companyia poden ser correctes gestors de municipis on dominen a plaer el vot, però per governar un país cal també saber transmetre lideratge i entusiasme. I això no ho té ni el President, ni ningú del seu equip de col·laboradors directes.
Al mateix temps, CiU sembla una altra. És, també, una evident estratègia de pre-campanya. Una posició, per cert, totalment antagònica a la presa per CiU quan demanava hora a cal notari i repartia CD’s per explicar les misèries del primer tripartit. L’aposta de la federació és clara: per damunt de tot, mostrar un Artur Mas reposat i líder com a perfecta escenificació de que ja està preparada per tornar a governar, un cop ha travessat el desert. O sigui, molt més Mas per fer entendre a la societat que ja existeix una CiU renovada. I així, parlen del canvi; buscant la centralitat de la política fàcil quan ho tens tot a favor perquè les urnes et premiïn. Aquests últims dies, hi ha tres exemples impecables que confirmen aquesta estratègia: el no haver fet excessiva sang de l’escàndol d’Horta de Sant Joan; el reconèixer els errors del passat de CiU precisament en matèria d’incendis; i el reclam d’un govern dels millors, si cal, comptant amb independents de fora de la federació.
Tot plegat, amb CiU començant a mostrar ja d’entrada capacitat de partit gran. Les interessants innovacions en el terreny de les xarxes socials (cativistes.cat) i Internet estan sent la punta de llança d’una proposta programàtica que es vendrà externa, feta comptant amb la gent i la militància, encara que no ho acabi sent del tot com és habitual en qualsevol partit. Per tant, sembla clar que CiU mirarà de sumar al seu projecte prou altaveus i agents socials que li facilitin esbombar el seu missatge, però també fer més visible un Artur Mas a les portes de la seva última oportunitat. Un missatge, el del canvi, que ja per si sol sempre sona atractiu. I encara més en temps de crisi.
Vet aquí l’escenari. El PSC fent lluir sigles i defugint l’enfrontament directe entre números ú. I CiU, al contrari, buscant que el superior perfil polític de Mas envers Montilla li serveixi per tornar a governar. Serà molt interessant veure com s’acaba aquest joc del gat i el gos. I també, és clar, com la partida es veurà afectada per les estratègies dels altres partits -tradicionals i de recent creació-, sumats al desenllaç del via crucis de l’Estatut, i la possible aparició de més d’un nou paràmetre del que ningú s’atreveix a predir-ne ni la importància, ni el seu abast.
0 comments:
Post a Comment