“¡Esto nos pasa por no tener un gobierno facha!”

Finalment, els sindicats espanyols han tret avui la pols a l’altaveu i s’han passejat darrere de les pancartes en algunes capitals de província de l’Estat. Asseguren que ho seguiran fent fins al 6 de març, sobretot “si no hi ha rectificació, perquè si no n’hi ha la cosa no quedarà així”. La foto és exacta per veure-hi el mal endèmic de la societat espanyola dels nostres temps: la demagògia dels arguments fixes mitjançant els quals s’identifiquen les bondats i greuges de la gestió de les dretes i les esquerres. La ganyota sindical també ens hi ajuda força. Surten al carrer, sí, però amb molta més mandra que si, per aquelles coses de la vida, avui Rajoy fos president, i, posem per cas, Montoro ministre d’Economia. És un paràmetre conegut i estudiat per tots els assessors polítics. Per això, Aznar va guanyar per primer cop disfressant-se de centrista, i, també per això, no hi ha ni un sol polític d’esquerres a Espanya que no s’ompli la boca de ser, abans que res, això: algú d’esquerres.

El descrèdit de la política està arribant a dia d’avui a límits difícilment previsibles en l’Espanya de finals del segle XX. Poc o molt, el ciutadà anònim encara creia aleshores en la funció de la cosa pública i en els seus representants. Actualment, de la llufa de l’inservible ja no se n’escapen ni els sindicats, que comencen a ser assenyalats pel poble treballador com un mal més del sistema en crisi. Sens dubte, la seva actitud des de l’inici d’aquesta legislatura ha donat solvència a aquesta opinió, com mai fins ara. Sense vagues generals a la vista, collats a pactes en la intimitat amb el poder obrant, i planters de nous politiquets que mai faran altra cosa que viure del carnet, ni CCOO ni UGT es poden desfer d’una realitat que els ha situat a la intempèrie, vivint ja permanentment en fora de joc.

Si jo fos algun càrrec important de les centrals sindicals –Déu me’n guardi!- ho tindria claríssim: Rajoy ha de ser el pròxim president. Ho necessiten urgentment, perquè encara se’ls hi aguanta la paradeta, però ja s’estan quedant sense arguments tal com qualsevol agent social que parli de la necessitat d’una regeneració política a la que ells mateixos ens hi han abocat. De moment, però, els pot l’agermanament i la subvenció. Pot ser qüestió de temps: Álvarez i Gallego, els caps sindicals de Catalunya, ja avui han manifestat que no descarten una vaga general. El proper pas és sentir-ho en les encara calculadament càndides boques de Méndez i Toxo. Clar que sempre n’hi pot haver algun que, en un atac de sinceritat, exclami: “¡Esto nos pasa por no tener un gobierno facha!”. Els que ens passem el dia analitzant tot el relacionat amb la política -i els hem sentit tants cops dir el contrari- no podríem fer altra cosa que donar-li la raó.